EL NOSTRE SOMNI

CONTINUARÉ AMB ELS NOSTRES
viqui molins

EL NOSTRE SOMNI

El dia que Mossèn Peio Sánchez em va comunicar la seva idea: fer una fundació amb el meu nom “de guerra” –Viqui -, no només em vaig quedar bocabadada, sinó que em feia vergonya i no ho acabava d’entendre. Es necessita ser humil per deixar que el teu nom encapçali una Fundació. I jo no ho sóc.

Però va ser aleshores, en la meva estona de pregària personal, on acostumen a sortir totes les coses del dia i les comento amb el Senyor, quan em va venir a la ment un record que estranyament responia al meu dubte: qui sóc jo perquè facin una fundació amb el meu nom?

viqui molins

CONTINUARÉ AMB “ELS NOSTRES”

Viqui Molins, stj

Aquest va ser el record, i el principi de la meva resposta positiva.

Sor Genoveva Massip – germana de la Caritat amb la que vaig treballar molts anys- estava al final de la seva santa vida. I dic santa perquè així la vaig percebre treballant al seu costat i aprendre dia rere dia de la seva tendresa. 

Pocs dies abans dels seu traspàs, em vaig acostar al seu llit, com tantes vegades durant la seva malaltia. Ja no veia, però com que la oïda és el últim sentit que es perd i la meva veu és característica, de seguida em va conèixer: “Ets la Viqui, oi?” em va preguntar. Quan li vaig respondre, em va sorprendre amb aquesta pregunta:

Viqui, quan jo mori, ¿oi que tu continuaràs amb “els nostres”?

La pregunta no em va sorprendre pel seu contingut en sí mateix, sinó per la manera de anomenar a les persones amb les que havíem  conviscut i a les que havíem acompanyat: marginats, drogoaddictes, presoners, sense sostre… Ella només havia fet servir una paraula amb  la que totes dues ens podíem entendre perfectament: “Els nostres”.

llegat fundacio viqui molins
viqui molins voluntaris

Ara, quan més ho necessitava, em venia aquest record de la “meva mestra de tendresa” i em feia acceptar, sense falses humilitats, allò que de moment m’avergonyia: si es feia una Fundació amb el meu nom, quan arribés el meu traspàs i m’anés a la casa del Pare, jo d’alguna manera podria “continuar amb els nostres”.

Des d’aquell moment parlo de la “Fundació Viqui Molins” com si no tingués res a veure amb mi, i molt menys amb mèrit personal. 

Ara me’n alegro perquè el dia que mori i em vagi a la casa del Pare, podré estar ben tranquil·la perquè, d’alguna manera, jo “continuaré amb els nostres”. 

viqui molins voluntaris

¿Qui forma part de la fundació?